Oceans of music

Falta ben poc per al concert d’hivern. De fet, es podria comptar per hores el que queda perquè s’aixequi el teló. Ja només queda polir alguns passatges, l’assaig general amb l’orquestra i una petita (o no tan petita) dosi de nervis.

La posada en escena d’enguany fa molt bona pinta ja que el repertori és d’allò més engrescador. Inerpretarem tot un recull de bandes sonores que s’han fet famoses per propi mèrit. Són peces que traspuen sentiments, emocions fetes partitura. I és que el món del cinema ens ha donat petites obres mestres musicals que acompanyen i posen l’accent en les sensacions que el setè art ens vol fer arribar i fan que els compassos de les cançons marquin el ritme del batec del nostre cor.

Diríeu que aquestes reflexions són excessivament entusiastes o exagerades? Doncs potser sí, però és que aquest concert ens té el cor robat: anirem des de la melangia de La llista d’Schindler cap a la “chulería” d’Amèrica passant per la dolçor de Cinema Paradiso i els aires d’aventura de Pirates del Carib, entre moltes d’altres. I tot això amb una orquestra simfònica de més de vint professionals. És per estar engrescat o no? 😉

Si us animeu a compartir aquestes sensacions amb tots nosaltres, ja sabeu: aquest diumenge 15 de desembre, a les 7 del vespre, en l’Espai Maragall de Gavà teniu una cita amb la música. Us hi esperem!

Bufar i fer ampolles

Ahir vàrem encetar una nova cançó i vet aquí que em va venir al cap l’expressió en castellà amb què podríem traduir el nostre “bufar i fer ampolles”, és a dir coser y cantar. I no, no va ser pel fet de trobar que harmonitzar les nostres veus fos fàcil, ni tampoc que pronunciar l’anglès amb certa dignitat sigui senzill. Ben al contrari, però no passa res: que llenci la primera pedra qui aconsegueixi bons resultats a la primera.

De fet aquest coser y cantar és més literal que no us penseu perquè em vaig imaginar el procés d’aprendre una cançó com el de confeccionar un vestit. Primer tens peces ben diferents i separades, un parell de mànigues per aquí, un coll per allà, una esquena… tot de trossos sense aparent coherència, plens de fils i de serrells. Després vas acarant una peça amb altra, tibant cap a un costat, retallant cap a un altre, (ai, que no casa!), rectificant les costures, girant del dret, girant del revés… fins quedar satisfets amb el resultat.

Doncs vet aquí que fer música em va semblar un procés de creació similar perquè tens una partitura per cada una de les veus que d’entrada no semblen ni de la mateixa peça, cal parar atenció a cada detall, vigilar els calderons, respectar els reguladors (piano, he dit pi-a-no!), gaudir de les dissonàncies, imprimir valentia. I el mestre, a poc a poc, va cosint una veu amb l’altra, agafant cada so i disposant-lo en el lloc precís amb la intensitat exacta, girant-nos del dret i del revés… fins convertir un potencial guirigall en una peça amb ànima.

És la calor? És l’efecte de cantar en una coral? Doncs no ho sé, però us ben asseguro que ara ja no veig partitures… ara veig Armanis! 😉

Ei, si vols comprovar en persona si son Armanis o no, ja saps on trobar-nos.
Assajarem fins el 10 de juliol i tornarem al setembre.